Llegiu l’editorial conjunt que avui publiquen els diaris: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, l’Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i el Diari de Terrassa.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Diu el conte que a la pròspera ciutat d’Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts. Ningú acabava de comprendre la causa d’aquesta invasió,i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d’acabar amb aquesta plaga tant irritant. Fins que va aparèixer un flautista que va assegurar que no quedaria ni un sol ratolí a la ciutat (molts no se’l van creure, jejeje).  El Flautista va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta. Ja fora de la ciutat, els ratolins encantats pel so de la flauta van travessar el riu i, és clar, tots s’hi van ofegar. (La segona part del conte la deixo estar per què no m’agrada gaire, massa trista). 

Ahir, al pròsper estadi del F.C. Barcelona, en Pep Guardiola va demostrar al món que aquest Barça, quan vol i pot, desprèn una melodia que enamora a tot aquell que s’estima el futbol en tota la seva expressió. Ahir però, cap soci ni seguidor del Barça les teníem totes. Tornàvem a pensar que la melodia podia desafinar sense Messi, que podia desentonar sense el suèc i que, en definitiva, costaria molt esborrar del camp a l’Inter de Milà. Però, en flautista Guardiola ens va donar una enèsima lliçó a  tots aquells culers pessimistes, que n’hi han molts i que masses vegades es deixen endur pels titulars d’una premsa espanyola que enveja rabiosament a aquest Barça. 

Ara toca el Madrid, “els millonetis”, “els mediatics”, “els superstars”… pobrets… diumenge sonarà de nou la flauta, tornarà Guardiola, tornarà el Barça, tornarà la deliciosa melodia…. 

 Gràcies Pep i que per molts ANYS estiguis a can Barça; almenys fins que la meva filla pugui sentir des de l’estadi la teva melodia.

  

Molts us preguntareu qui és en Vuk Jevremovic, oi?

Ara fa uns cincs anys que  la vida em va regalar un nou amic. En Vuk va néixer a Frankfurt, a Main, (Alemanya), però va passar la seva infantesa a Belgrad i a la illa de Hvar (l’antiga Iugoslàvia). Va estudiar Arquitectura a la Universitat Tècnica de Belgrad on es va graduà l’any 1984. Després de passar un temps a la marina com a submarinista, va decidir dedicar la seva vida a l’art: la pintura i el dibuix. Començà a exposar al 1986 i durant els anys següents va ser considerat com a un dels artistes joves més prometedors de l’antiga Iugoslàvia. Al 1991 va decidir traslladar-se a Munic on va estudiar Belles Arts.

En Vuk també és un professional de l’animació. El primer film que va fer, basat en un lleopard va guanyar 2 Grans Premis i 17 guardons. Un altre inspirat en el poema de R.M. Rilke, Pantera, també va tenir èxit. Va guanyar 15 premis internacionals i va arribar a ser finalista per als Òscars com a millor curt d’animació.

Faig aquest breu resum de la biografia de’n Vuk per tal de que us feu una idea més clara de la persona a qui m’estic referint en aquest post. Com he dit abans fa cinc anys que ens vam conèixer, concretament a Barcelona, en el decurs d’un sopar on ens acompanyaven les nostres parelles respectives i que són amigues des de ben petites. En un moment del sopar en Vuk, amb anglès, em pregunta: Pep, vull viure aquí a Catalunya, en un poble no molt gran i sobretot que hi hagi mar…, la meva resposta no es va fer esperar: SITGES.

Sitges: entre la muntanya i el mar

Com diu la cançó d’en Serrat “ara que tinc 20 anys…”, doncs ara que en faré 30 m’he proposat fer un bloc. Aquest bloc neix amb la voluntat de traslladar-vos les meves reflexions sobre tot allò que succeix a Sitges, a Catalunya i al món. Sovint també escriure sobre tot allò que passa al nostre país en matèria de polítiques de joventut. Aquest és un tema que m’apasiona, l’activisme que durant més de deu anys he practicat en el si del moviment associatiu juvenil català ha fet que sigui així. Sense més, benvinguts/des al meu bloc!

N: Com veureu al bloc hi tinc La Senyera!. Quan tenia 16 anys remenant llibres per casa dels avis paterns vaig trobar  una nota en un llibre, escrita pel meu avi (al cel sigui)  que deia: “Com no m’haig d’estimar La Senyera si tots els dies penso en ella”. Avi, per fortuna nostra, avui i cada dia la podem veure i és per això que la poso a la capçalera.