Llegiu l’editorial conjunt que avui publiquen els diaris: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, l’Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i el Diari de Terrassa.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Ahir, al pròsper estadi del F.C. Barcelona, en Pep Guardiola va demostrar al món que aquest Barça, quan vol i pot, desprèn una melodia que enamora a tot aquell que s’estima el futbol en tota la seva expressió. Ahir però, cap soci ni seguidor del Barça les teníem totes. Tornàvem a pensar que la melodia podia desafinar sense Messi, que podia desentonar sense el suèc i que, en definitiva, costaria molt esborrar del camp a l’Inter de Milà. Però, en flautista Guardiola ens va donar una enèsima lliçó a  tots aquells culers pessimistes, que n’hi han molts i que masses vegades es deixen endur pels titulars d’una premsa espanyola que enveja rabiosament a aquest Barça. 

Ara toca el Madrid, “els millonetis”, “els mediatics”, “els superstars”… pobrets… diumenge sonarà de nou la flauta, tornarà Guardiola, tornarà el Barça, tornarà la deliciosa melodia…. 

 Gràcies Pep i que per molts ANYS estiguis a can Barça; almenys fins que la meva filla pugui sentir des de l’estadi la teva melodia.

Molts us preguntareu qui és en Vuk Jevremovic, oi?

Ara fa uns cincs anys que  la vida em va regalar un nou amic. En Vuk va néixer a Frankfurt, a Main, (Alemanya), però va passar la seva infantesa a Belgrad i a la illa de Hvar (l’antiga Iugoslàvia). Va estudiar Arquitectura a la Universitat Tècnica de Belgrad on es va graduà l’any 1984. Després de passar un temps a la marina com a submarinista, va decidir dedicar la seva vida a l’art: la pintura i el dibuix. Començà a exposar al 1986 i durant els anys següents va ser considerat com a un dels artistes joves més prometedors de l’antiga Iugoslàvia. Al 1991 va decidir traslladar-se a Munic on va estudiar Belles Arts.

En Vuk també és un professional de l’animació. El primer film que va fer, basat en un lleopard va guanyar 2 Grans Premis i 17 guardons. Un altre inspirat en el poema de R.M. Rilke, Pantera, també va tenir èxit. Va guanyar 15 premis internacionals i va arribar a ser finalista per als Òscars com a millor curt d’animació.

Faig aquest breu resum de la biografia de’n Vuk per tal de que us feu una idea més clara de la persona a qui m’estic referint en aquest post. Com he dit abans fa cinc anys que ens vam conèixer, concretament a Barcelona, en el decurs d’un sopar on ens acompanyaven les nostres parelles respectives i que són amigues des de ben petites. En un moment del sopar en Vuk, amb anglès, em pregunta: Pep, vull viure aquí a Catalunya, en un poble no molt gran i sobretot que hi hagi mar…, la meva resposta no es va fer esperar: SITGES.

Des d’aquell dia en Vuk es va enamorar de Sitges i, és clar, ara hi viu. A Sitges ja  hi hem pogut veure una exposició d’ell a la sala miramar  i que es va fer durant els dies que va durar el Festival Internacional de Cinema de Terror. L’exposició estava basada en pintures sobre diferents rostres d’actors i actrius del món del cinema. Realment aquelles pintures et deixaven amb la boca ben oberta, sobretot les mirades, els ulls d’aquells quadres… realment fascinants.

Escric sobre en Vuk per què conec el seu talent, però segur que hi han molts artistes que viuen a Sitges i que necessiten espais per ensenyar la seva obra i ajudes per seguir creant. Entre tots hem de generar sinèrgies per no perdre el talent pel camí. L’artista és un emprenedor i ara, i més amb aquesta crisis ecònomica amenaçant, se l’ha d’ajudar.

No busquem a fora el que tenim a casa.

N: Per cert, molt recomanable la exposició ”Miquel Utrillo i les Arts” que es pot veure a la sala miramar fins el dia 29 de novembre.

Sitges: entre la muntanya i el mar

Com diu la cançó d’en Serrat “ara que tinc 20 anys…”, doncs ara que en faré 30 m’he proposat fer un bloc. Aquest bloc neix amb la voluntat de traslladar-vos les meves reflexions sobre tot allò que succeix a Sitges, a Catalunya i al món. Sovint també escriure sobre tot allò que passa al nostre país en matèria de polítiques de joventut. Aquest és un tema que m’apasiona, l’activisme que durant més de deu anys he practicat en el si del moviment associatiu juvenil català ha fet que sigui així. Sense més, benvinguts/des al meu bloc!

N: Com veureu al bloc hi tinc La Senyera!. Quan tenia 16 anys remenant llibres per casa dels avis paterns vaig trobar  una nota en un llibre, escrita pel meu avi (al cel sigui)  que deia: “Com no m’haig d’estimar La Senyera si tots els dies penso en ella”. Avi, per fortuna nostra, avui i cada dia la podem veure i és per això que la poso a la capçalera.